Un conte trist

Un conte trist

Avui m’he posat trist. I de tan banal, no us creuríeu la causa de la meva tristesa: al meu pobre mòbil se li ha acabat la bateria. I no hi ha recanvi.

Jo no sé si tenia un comptador intern que li dictava quantes vegades, com a màxim, es podia recarregar. Sé que de vegades això tan estrany es fa; però no sé si és el cas.

El que sí sé és que al meu pobre mòbil, que no sap funcionar sense bateria, se li ha acabat la vida útil i l’hauré de llençar; i això em posa trist. I em preocupa que el carregador que em va venir junt amb el meu pobre mòbil també el puc llençar, tot i que encara funcionaria; i això també em posa trist. I estic trist per l’altre carregador que tinc al despatx: tampoc no em servirà ja de res. I em revifa el sofriment que he sentit un centenar llarg de vegades que he hagut de dur a la deixalleria un rectificador (d’impressores, càmeres, portàtils, mòdems, …), equivalent al que acabava de comprar; i que funcionava com el primer dia. Perquè sé que qualsevol del centenar faria un bon carregador.

Com tampoc no m’agrada haver-me de desfer del cable que tantes vegades m’havia servit per guardar l’agenda al meu ordinador; i això em posa trist. Ah!, i ara que me’n recordo, també em puc desprendre del carregador que tenia al cotxe, i que tan útil m’havia resultat en els meus viatges; i això em posa més trist, si encara és possible.

I em preocupa molt pensar en el cost econòmic i ecològic que ha suposat la fabricació de tot això que he hagut de dur a la deixalleria. I el cost econòmic i ecològic de reciclar-ho, si tenim la sort que algú ho recicli.

I quedo escruixit quan penso que tal vegada arribi el dia en què hauré de llençar el meu cotxe elèctric a causa d’una bateria que ja no acceptarà més recàrregues; quan no li trobi recanvi a la bateria, em quedaré molt trist.

A més, i malgrat l’enganyifa dels punts, he hagut de pagar pel meu nou mòbil un preu que deu triplicar el cost de fabricar-lo. I fa tres vegades més coses que les que em fan falta: no n’he trobat cap de més adient. I tampoc no he trobat el model que vaig comprar fa poc més d’un any: ja està passat de moda. I m’hauré d’aplicar per entendre com funciona la nova meravella.

Però el sentiment més esgarrifós que tinc me’l provoca el pensament que tal vegada algun nen del Congo ha mort en l’extracció del coltan que ha servit per tal que el meu pobre mòbil pogués tenir una mica de tàntal. I em deixa un regust amarg a la boca cada vegada que l’agafo: em torna a venir aquest sentiment al cap i se m’arrapa al cor.

Tot i això, el que no em cap al cap és la facilitat amb què hauríem pogut disminuir dràsticament tants desastres. N’hi hauria hagut prou amb què poguéssim comprar els elements per separat, i que, a més, fossin intercanviables responent a un estàndard obligat. Que s’espatlla una bateria: no es preocupi, n’hi venem una altra. Com si fos una pila AAA. De quina marca la vol? Que li fa falta un altre carregador pel despatx: miri, aquest és molt bo; i li serveix per a qualsevol marca de mòbil.

És cert que això no quadra amb els interessos dels fabricants, que han oblidat la utilitat social de la seva activitat. Només s’han preocupat d’augmentar la facturació, fins i tot en contra de tota utilitat social, provocant guerres, mortaldat, desplaçaments humans i destrucció de la natura; i això m’afligeix profundament; i em posa molt trist.

I tampoc puc entendre el paper de tots els polítics, que viuen del meu esforç i que diuen estar preocupats per les meves penes. I no serà que n’hi hagi pocs (entre Districte, Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Parlament, Govern de la Generalitat, Senat, Congrés, Govern de l’Estat, Parlament Europeu, Comissió Europea, Consell de la Unió Europea, Comitè Econòmic i Social Europeu, -me n’he deixat algun?- representen uns quants milers d’electes; a més de molts altres milers d’alts funcionaris i càrrecs de confiança). Em fa estar trist que cap d’ells m’hagi estalviat el meu dolor. I m’angoixa pensar que si no han sabut resoldre una cosa tan senzilla, com ens podem creure que resoldran els reptes actuals tal com no es cansen de prometre? Si no més haurien hagut de legislar sobre estàndards amb sentit comú i no deixar-se manar per les multinacionals…

Però el que em deixa el cor veritablement encongit és pensar que les conseqüències de l’estil de vida que s’ha donat aquesta opulenta, pobra, insensible i miserable societat nostra, la pagaran durament els meus néts, i els néts dels meus néts.

Enteneu ara per què em sento desolat, amargat, apesarat, desconsolat i consternat? I desesperadament trist.

Josep Maria Boleda i Rossell

Barcelona, febrer de 2012 _________________________________

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s